TORRENT DE LA MASICA

DINS DE L’ESPAI D’INTERÈS NATURAL SERRES DE MILANY-SANTA MAGDALENA PUIGSACALM-BELLMUNT

Ruta a peu dos quilòmetres per l’antic camí de la Barraca en l’entorn del torrent de la Masica i fins a l’antic camí de carreta de va des de Llastanosa a la Barraca. En el paratge trobem l’era de batre d’en Paixana, la bauma del Boer, i dins del mateix torrent el Gorg de Dalt, el Gorg de Baix, el Saltant just abans que s’ajuntin el torrent de la Masica i el provinent de la font del Bisbe i molt a prop del final del recorregut l’espectacular saltant de la Costa de Llastanosa. Tot en mig de la flora i fauna pròpia dels torrents prepirinenc.

TEULERIA DEL PINETAR DE L’OBRA

La Teuleria del Pinetar de l’Obra es troba a uns 200 m sobre el paratge de la Tosca. La descoberta de la Teuleria es va realitzar gràcies a les informacions donades per un veí del poble.

L’Ajuntament de Vallfogona va endegar el projecte “Recuperem el Patrimoni històric de Vallfogona” amb l’objectiu d’excavar-la i conèixer com era i quin havia estat el seu ús. Es tracta d’un projecte col•lectiu en el qual han col•laborat els veïns i veïnes de Vallfogona i de diferents institucions científiques (Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural).

COM ARRIBAR-HI

Sortim de la plaça de la Salut pel camí emporlanat que passa per sobre de la zona esportiva municipal i baixa cap a la riera i la travessem pel passallís del Trull. En la bifucarció on el camí emporlanat continua a l’esquerra, agafem la pista forestal direcció Milany, que ens porta fins el paratge de la Font de la Tosca.

Pugem per la primera rampa, seguint el cartell i 200m amunt arribem al jaciment arqueològic.

RESTES DEL CASTELL DE MILANY

El Castell de Milany data del segle X. Durant els segles XI i XII l’habitava la família Milany per encàrrec dels comtes de Besalú. Mes tard passà als comtes de Barcelona i més tard als vescomtes de Bas. En el segle XIV, a les cròniques de l’època apareix sovint un Ramon de Milany, diplomàtic de la cort del rei d’Aragó.

Durant les guerres remences fou pres per les forces de Verntallat. A la darreria del segle XVII pertanyia als comtes de Vallfogona. Actualment només es conserven restes escasses -un tros de mur d’una torre i les restes d’una cambra de volta apuntada- tot i que havia comprès una església i un cementiri.

PONT MEDIEVAL

Sembla que va ser construït al segle XIV pels senyors de Milany, que precisament en l’època de l’edificació del pont van traslladar la seva residència del castell de Milany al de Vallfogona.

La seva funció era per travessar la riera de Vallfogona, el camí que unia el poble amb el castell de Milany i Vidrà.

FONT DE LA TOSCA

La Tosca del Pinetar, Cova dels Encantats o de les Encantades:

La Tosca del Pinetar és una formació rocallosa de vàries desenes de metres de gruix que s’ha anat formant a partir de la lenta i contínua deposició, al llarg dels segles, del carbonat de calci dissolt en l’aigua de la font de la Tosca.

La pedra tosca o travertí és un tipus de roca calcària, molt porosa i poc densa, originada per precipitació de carbonat de calci a l’entorn de les fonts i llacs. Tal com passa amb les estalactites i estalagmites de dins dins d’una cova, La roca es forma quan l’aigua circula lentament i s’evapora, cristal•litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita. Sovint la precipitació d’aquests minerals es fa sobre les restes de herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca i la roca atrapa les restes vegetals i pren les formes de tiges i fulles.

La llegenda

A la Tosca del Pinetar de Sant Julià de Vallfogona hi ha un saltant d’aigua, molts sots al llit del riu i fonts.

Una d’aquestes fonts l’anomenen “Les Encantades”. Aquestes tenen a la Tosca els seus amagatalls i se les sent cantar, riure i rentar la roba ja entrada la nit.

Fa molts anys un dels anteriors propietaris de l’Om va aconseguir de prendre’ls una tovallola, que va portar a casa seva on encara potser la conserven.

Els propietaris de dita casa no són ni pobres ni rics, i així van passant, perquè la roba furtada de les encantades protegeix contra la pobresa, però no aporta cap riquesa.

GONÇAL CUTRINA I SORINAS: Llegendes i tradicions de les vall del Ter i del Freser

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ

La vella església parroquial de St. Julià està situada a 200 m. del poble, en un indret anomenat dels Ferrissos. L’edificació antiga que existia ja al 904 va ser engrandida per l’abadessa Ranlo del Monestir de Sant Joan de les Abadesses poc anys després. Es va consagrar al 961 per bisbe Ato de Vic.

Més tard al 1200 va ser reedificada pel senyor de Pinós. Hi ha la porta d’entrada romànica amb 2 columnes a cada banda amb capitells esculturats aguantant els arcs en gradació amb una sèrie de pinyes.

Al segle XV a conseqüència dels terratrèmols es va enderrocar la volta del temple romànic i quedà tant sols dempeus la façana. L’any 1756 es construí una nova nau que res no tenia a veure amb l’anterior, però l’obra resta inacabada per raons desconegudes, com a conseqüència d’això, el temple actual està format per una part posterior barroca de grans dimensions i una part davantera romànica més reduïda. Des del segle XVIII, no s’hi ha efectuat cap restauració.

ESGLÉSIA DE LA SALUT

L’actual església parroquial dedicada a la Mare de Déu de la Salut, té el seu origen en un petit oratori existent el 1649, erigit prop de la font de la Salut, indret en el qual, segons la llegenda, va ser trobada la imatge de la Mare de Déu. La nova església començà a edificar-se l’any 1689. Les obres van durar dotze anys i va ser beneïda el 7 de setembre de 1701.

Durant el segle XIX es van dur a terme diverses restauracions i obres. A causa dels avalots de 1936, va desaparèixer la mare de Déu, si bé sembla que es troba dipositada en un museu català. L’actual imatge de la Mare de Déu de la Salut és una talla moderna, sufragada per donatius dels vallfogonins, que va ser beneïda l’any 1964. A la façana d’aquest santuari hi ha una fornícula amb una imatge de la verge esculpida per un home del poble.

ERMITA DE SANTA MAGDALENA DE CÀMBRILS

Probablement fou edificada al segle XIII. Als arxius parroquials hi ha referències al seu culte als segles XVI i XVII. Com a mínim durant tot el segle XX s’hi ha celebrat anualment un aplec, que actualment es fa el primer diumenge d’agost.

L’edifici principal és compost d’una petita nau rectangular, amb volta de canó. Tot i que s’ha dit que era romànica, sembla que ni el seu aparell ni les seves característques es corresponen gaire a un edifici d’aquest estil. S’ha reforçat la teulada en els darrers temps. Constava també d’un atri a la part davantera de l’ermita que a l’any 2001 va caure.